A la pàgina Essential Architechture han fet un recull dels 100 llocs/edificis de visita obligada del planeta. Em sorpren que n’hi hagi tants a Itàlia, Anglaterra o França la veritat, no dec anar desencaminat si dic que el llistat és d’un europeu que viu a un d’aquestos països.

-Europa-

França
1. La Torre Eiffel
2. La Catedral de Notredame
3. MontMarte
4. Ronchamp
5. El Centre Pompidou
6. St. Louis des Invalides
7. El Palau de Versailles
8. Plaça des Vosges
9. L’Òpera de Paris
10. La Villa Savoya
11. L’Arc del Triomf
12. El Museu del Louvre

Itàlia
13. El Colisseu Romà
14. El Panteó
15. La Plaça d’Espanya
16. La Plaça Nabona
17. La Plaça del Campidoglio
18. S. Carlo Alle Quattro Fontane
19. St. Peter’s of Rome
20. Ciutat del Vaticà
21. El Fòrum Romà
22. La Fontana di Trevi
23. L’Arc de Titus
24. Mausoleum d’Adrià
25. La Catedral de Florència
26. L’Hospici Degli Innocenti
27. El Ponte Vecchio
28. S. Maria Novella
29. Palau Strozzi
30. San Lorenzo
31. La Ciutat de Pompeia
32. Doge’s Palace
33. Rialto Bridge
34. Piazza of San Marco
35. Pont dels Sospirs
36. Venetian Arsenal
37. Villa Capra o Villa Rotunda
(more…)

En un d’aquests dissabtes tontos, i tot i les previsions de l’home del temps d’aigüats pertot catalunya (que evidentment no es va complir), vam decidir fer una sortideta cap a terres gironines.

L’estany de banyoles

Besalú, una meravella
(more…)

Decidit, tal com haviem parlat ja des de l’any passat després de tornar d’egipte, aquest any voliem anar una miqueta més lluny. Teniem el destí al cap desde feia temps, però vam voler esperar a fer una visita al saló del turisme (el lloc més proper al paraís on he estat) dissabte, per acabar-nos de decidir o que allí trobéssim algun altre destí prou cautivador. No va ser així, i a finals de juliol sortirem del prat per passar dues setmanes a Xina.

Que llargs es faran aquestos tres mesos fins a poder passejar per la gran muralla, visitar el temple shaolin, veure les estàtues de Xian o fer un petit creuer pel riu Li. Fins llavors, m’haure de consolar llegint els relats que he anat trobant:

Les peripècies de la Daphne i l’Oriol
Relat d’un viatge a Xina
Objectiu La Xina

novo - el somiatruites
(quina cançó més idònea per aquesta entrada…)

Monument de William Wallace a Stirling

(clickar sobre la imagen para verla más grande)

minoria absoluta, desde Rac1 a tot el mon

Es el vuelo que hace unas horas nos ha dejado tra vez en reus, desde donde salimos el día 1 P, C, S y yo. 6 días vividos de forma muy intensa, porque el tiempo pasa muy rápido y el tiempo para ver y hacer cosas no lo es. Ahora mismo tengo muchísimos recuerdos /pensamientos de estos días por escocia, intentaré enumerar algunos:

- me reafirmo en que nunca hay que hacer caso a lo que te cuente la gente sobre el lugar que vas a visitar. 6 días allí y sólo nos ha llovido un día, el resto de un sol primaveral.
- el hombre que hacia footing, y que fue tan amable de subirse al coche con nosotros para indicarnos donde estaba nuestro hostel en fort William y preguntarnos porque narices habíamos escogido Fort William para pasar una noche allí.
- la caminata para poder llegar arriba de la colina y ver el monumento a William Wallace, no recordaba algo tan duro desde que subí hasta el castillo de Neuschwanstein.
- las noches de pubs que hemos pasado estos días, inolvidables la mayoría.
- el hincha del rangers que conocimos el otro día, y las peripecias de P y mías para explicarle que éramos del Nàstic de tarragona, “the last team of la Liga”.
- el peruano, su novia turca y los catalanes, parece el comienzo de un chiste. Y el final de la noche en “el barrio”, el local latino al que nos llevaron. Mieeedo, tengo miedo.
- las peripecias para poder alquilar el coche, pero que valieron la pena. Los 1000 kms. que hicimos en un par de días para poder ver buena parte de la zona norte, especialmente los acantilados de la isla de Skay.
- el castillo de Eilean Donan, donde se rodó los inmortales, y lo que me impresionó. Ver ese castillo con el tiempo que nos rodeaba, nublado y lloviendo un poco, me impresionó de tal manera que tuve que coger la cámara de P y empezara sacarle fotos para poder quedarmos con algo de él. Lástima que lo que nos alcanza la vista nunca es igualado por una cámara.

… seguiré…

antònia font - bamboo

Arounder et permet fer una visita virtual pels llocs més emblemàtics de diferents ciutats europees com Amsterdam, Berlin o Barcelona, algunes ciutats americanes com Hawaii o, fins i tot, de la lluna.

Tot un descobriment per a recordar aquelles ciutats que trobes a faltar, veure alguna en la que hi has d’anar o simplement per fer-hi el xafarot.

ai ai ai - l’ovella negra

La nit abans de tornar a casa, una persona passeja pels carrers buits d’una ciutat que no coneix, esforçant-se a trobar un pensament nou per regalar a la gent que l’espera a casa.

La persona que passeja al vespre per una ciutat estrangera s’endurà a casa part d’aquesta foscor forana. La persona que passeja sola en direcció a l’hotel pensa que s’ha de llevar d’hora, que ha de buidar tots els calaixos, que no ha d’oblidar el xampú. La persona que passeja veu les cases on viu la gent normal estrangera. A les cases riques la gent riu, a les pobres la gent pensa. La persona que passeja de nit per una ciutat estrangera no pensa en les persones que no saben que ha marxat, pensa en les que l’esperen i que el trobaran estrany, esquerp, cec. És difícil marxar. També ho és arribar. La persona pensa en això però no gaire perquè tant podria ser que fos així com que no.

Arribes a casa i durant un instant tothom creu que portes una joia, algun coneixement, una veritat. I portes només roba rebregada i el desig de dutxar-te. Portes un fanal, un carrer buit, una porta de ferro. Portes una foto nocturna casual. Quina és la millor manera de caminar quan es fa de nit en un continent que no és el teu? És aquesta la pregunta?

La persona passeja de nit pensant en les paraules que escriurà quan arribi a l’hotel. ¿Tindran un argument? Quines frases poden fixar aquest passeig de tornada? ¿Dir que ja era de nit i has passejat és suficient per fer-te entendre? Quantes persones passegen cada nit? Quantes nits més podries caminar? Què significa aquest lloc? ¿I el lloc on has sopat? I les postres que has triat, què volien dir? ¿La cullereta no t’ha ensenyat res? La persona que passeja al vespre per una ciutat estrangera, la darrera nit que hi passa, no té res a dir sobre aquesta ciutat, no sabria com resumir-la, com explicar-la, ni aquesta ni cap altra. Tampoc la seva. La persona que quan és fosc passeja pels carrers d’una ciutat desconeguda sent gent que passa parlant de coses seves, i dels altres, passen just a tocar i desapareixen definitivament. Qui ets? Quina és la pregunta existencial mínima? Quin és el fragment més lleuger de la teva vida? ¿Això no és res? Doncs això ho és tot. Mirar els ulls d’un estranger que passa i dubtar qui dels dos ets. Ho descobreixes després, quan veus a quin hotel vas, al teu. Ara la realitat física de la persona que camina al vespre per una ciutat estrangera es correspon amb exactitud amb el fons buit de la seva existència. Passejar per fora, passejar per dins. La persona passeja pel carrer fosc d’una ciutat estrangera que és la seva ànima.

Francesc Orteu

Poc més a afegir a aquest article. M’ha fet recordar l’últim dia que vaig ser a Berlin, i les llàgrimes que em queien pensant que l’endemà havia de tornar a casa.

Gràcies aina!