L’altre dia vaig ser al Via Lliure de rac1, i allí estaven presentant el disc que han fet plegats el Manuel García i el Guillamino. El disc son la musicalització de poemes de Pablo Neruda i de Pere Quart alternativament amb les versions de cançons de grans cantautors com Victor Jara, en Llach o el Sílvio Rodríguez. I és aquesta mescla de llengües i d’estils que el fa un disc molt interessant.

He de reconèixer que la veu del Manuel García, em va captivar de seguida, però sobretot una cançó del seu primer disc, Tu ventana.

1.Delia (Pablo Neruda)
2.Cançó explícita (Pere Quart)
3.País petit (Lluís Llach)
4.Exilio (Pablo Neruda)
5.Bella i sola (Pere Quart)
6.El arado (Víctor Jara)
7.Madrid 1937 (Pablo Neruda)
8.Alçaré el crit (Pere Quart)
9.Romanç miserable (Pere Quart)
10.Santiago de Chile (Silvio Rodríguez)
11.Epíleg (Pere Quart)

- es pot escoltar el disc al radio.blog -

Per tu.

I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés,
una estona de cel.
El que durà un cafè
és una estona de cel.

Hace tres años todo parecía perfecto, y no quiero ocultar
que siempre hubo un matiz o la sombra de una duda.
Y aunque eso nunca me detuvo, sí que tuve ocasión
de no poder evitar el sentirme algo peor
y el pensar que algo iba mal al ver que nada parecía ir mejor.

Hace dos años todo parecía un desastre, pero yo seguía allí,
inventando excusas y, y creyéndomelas luego y convenciendo a mis amigos,
o eso creía yo, mis amigos preferían ponerse en lo peor.
Y lo peor se parecía mucho a verme afrontar la situación
de cómo confesar que llevo dos años harto, y éste es el tercero,
y no está bien, y está bien.

Pronto hará un año que me puse un año de plazo para trazar un plan
sobre cómo iba a cambiar la manera en que funcionan mis cosas,
y el año acaba ahora y todavía no estoy listo
para tomar decisiones importantes por mí mismo.
Y casi que voy a esperar un año a ver si todo empieza a mejorar.

Y como confesar que llevo dos años harto, y éste es el tercero,
y no está bien, y está bien, y no está bien, y no sé si está bien.

Y como confesar que llevo dos años harto, y éste es el tercero,
y no está bien, y está bien, y no está bien, y no sé si está bien.

Grandíssima recomanació de D. de l’últim disc de Love of Lesbian. Desde dilluns em té totalment enganxat.

Escolta el disc al radio.blog

Los colores de una sombra
No sales nunca en las conversaciones,
entre nosotros nadie habla de ti,
es la verdad.

Cada vez que te recuerdo viene a mí una imagen,
éramos tú y yo de safari en el parque.

Masses coses que em passen pel cap, acostumo a ser positiu sempre però en segons quines coses em costa. Avui només aquestes dues cançons m’han ajudat a esvair aquestes rallades que tenia.

Així es diu el nou disc de refree, que en principi va sortir a la venda ahir. 11 cançons que segueixen amb l’estil mostrat en els anteriors discos: lletres sensibles, melodies molt calmades i un regust de jazz. Segueix combinant les cançons amb castellà amb català.

Encara recordo el concert de l’any passat amb la Catedral de Tarragona de fons, una meravella descobrir-lo en un ambient tan místic.

Cançons del disc:
1. Buenos días por la mañana
2. Un oficio antiguo
3. La mestressa
4. El portal
5. El sud
6. Envejece
7. El sant sopar
8. El puerto de los cristianos
9. Marlina
10. Que vivan los feos

El disc es pot trobar a acuarela discos per 12 euros ( amb despeses enviament incloses) o a l’emule per una mica menys. Per fer un bon tast, he pujat el disc al radio-blog.

Aquesta cançó em té totalment enganxat, i em dona tan bon rollo que em serveix totalment per a reflexar el que he sentit durant el trajecte de tornava de Barcelona aquest vespre. Que ràpid s’il·lusiona un.

Ouvi dizer, do teu olhar ao ver a flor
Não sei por que achou ser de um outro rapaz,
Foi capaz de se entregar…
Eu fiz de tudo pra ganhar você pra mim,
mas mesmo assim

Minha flor serviu pra que você achasse alguém,
Um outro alguém que me tomou o seu amor
Eu fiz de tudo pra você perceber que era eu

Tua flor me deu alguém pra amar
E quanto a mim?
Você assim e eu, por final, sei meu lugar
Eu tive tudo sem saber quem era eu…

E eu que nunca amei a ninguém
Pude então, enfim amar.

sé que és molt difícil aguantar-me sa ressaca i que és dilluns
de gelocatil i cafeïna arrancarem almanco avui
senyoreta, m´estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil
shangai no és pequín
i és només quan som una piltrafa que m´escric i me dibuix
sé que per tu i jo una línea recta mos separa sempre junts
senyoreta, m´estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil
shangai no és pequín
senyoreta, ca meva s´abandona i no ho supera
su asiento en posición vertical
pequín no és shangai
senyoreta, m´estimi com s´estima en es cinema
a certa circumstància i perfil
shangai no és pequín
senyoreta, neons i cosmopolis a tebeos
de shushi panasonic total
tokio m´és igual

antònia font - tòquio m’és igual

Aquesta cançó porta rondant el meu cap desde famesos. Genial.

(lletra gràcies a kumbaworld )