1 any

17 octubre

Sembla que va ser ahir que ens trucaven de casa teva per a donar-nos la notícia, que aquell matí ens vas voler deixar per sempre. L’oficina va quedar en silenci, i mica en mica les llagrimes van començar a poblar les nostres galtes, i el no poder mirar enlloc perquè en aquells moments era impossible que algú no nosaltres consolés a un altre perquè tots estavem destrossats i assumint una cosa que no voliem assumir.

No em vaig poder acomiadar de tu, dir-te que durant aquests sis anys que vam estar plegats treballant vas ser per mi com l’avi “modern” que escolta i aconsella que faci sempre la meva que s’ha de disfrutar quan es pot o com deies tu “quan un és jove”, com el pare que sap quan t’ha de dir una cosa bona o una de dolenta o com l’amic confident a qui li podia comentar qualsevol cosa.

Ha passat un any i encara no me’n faig a la idea d’arribar i no trobar el teu renault allí aparcat o mirar de reull al despatx i no veure-t’hi (ara torna a ser buit i justament ha sigut un mes d’octubre però no en les mateixes circumstàncies), ni de compartir el cafè de les 4 mentre’s comentàvem algun tema del poble o de l’actualitat.

Com et trobem a faltar òstia, cuida’t per allí a dalt ‘Pàmies’.

Borradores

21 juny

Recuperando un mail de borradores esta noche que se me quedó a medio escribir esta mañana, me he topado con una ¿grata? sorpresa. Un correo que ni me acuerdo del tiempo que debe hacer que está allí, 2 veranos? posiblemente. Y ahora me entra la duda de si llegué finalmente a enviarlo o no…

Empezaba con un: Feia temps que volia escriure’t…

Lo que si sé, es que seguiré guardándolo, me he encaprichado de él… y de ella.

FR7816

07 febrer

Es el vuelo que hace unas horas nos ha dejado tra vez en reus, desde donde salimos el día 1 P, C, S y yo. 6 días vividos de forma muy intensa, porque el tiempo pasa muy rápido y el tiempo para ver y hacer cosas no lo es. Ahora mismo tengo muchísimos recuerdos /pensamientos de estos días por escocia, intentaré enumerar algunos:

- me reafirmo en que nunca hay que hacer caso a lo que te cuente la gente sobre el lugar que vas a visitar. 6 días allí y sólo nos ha llovido un día, el resto de un sol primaveral.
- el hombre que hacia footing, y que fue tan amable de subirse al coche con nosotros para indicarnos donde estaba nuestro hostel en fort William y preguntarnos porque narices habíamos escogido Fort William para pasar una noche allí.
- la caminata para poder llegar arriba de la colina y ver el monumento a William Wallace, no recordaba algo tan duro desde que subí hasta el castillo de Neuschwanstein.
- las noches de pubs que hemos pasado estos días, inolvidables la mayoría.
- el hincha del rangers que conocimos el otro día, y las peripecias de P y mías para explicarle que éramos del Nàstic de tarragona, “the last team of la Liga”.
- el peruano, su novia turca y los catalanes, parece el comienzo de un chiste. Y el final de la noche en “el barrio”, el local latino al que nos llevaron. Mieeedo, tengo miedo.
- las peripecias para poder alquilar el coche, pero que valieron la pena. Los 1000 kms. que hicimos en un par de días para poder ver buena parte de la zona norte, especialmente los acantilados de la isla de Skay.
- el castillo de Eilean Donan, donde se rodó los inmortales, y lo que me impresionó. Ver ese castillo con el tiempo que nos rodeaba, nublado y lloviendo un poco, me impresionó de tal manera que tuve que coger la cámara de P y empezara sacarle fotos para poder quedarmos con algo de él. Lástima que lo que nos alcanza la vista nunca es igualado por una cámara.

… seguiré…

escoltant antònia font - bamboo

Cosas que recordaré del 2006

02 gener

- la copa del rey de baloncesto en madrid, que recuerdos y cuántas batallitas que contar.
- el fin de semana en Santiago con V y en ripoll con S (no el mismo finde claro)
- la semanita en Egipto: los cabezazos subiendo por la pirámide de Keops, las manos llagadas de subir en camello, convivir con los nuvios, los compañeros de viaje, el guia Nasser, el mercadeo constante…
- el ascenso a primera del Nàstic.
- la Champions del Barça.
- el Mundial de Japón de españa.
- la boda de Antonio y María.
- turquía: los largos paseos por istambul (taksim, bufff!), las noches que pasamos por la capadocia asistiendo a la boda turca (por casualidad) y la larga noche en la disco del hotel.
- los conciertos de roger mas, mishima, javier álvarez y astrud.
- amsterdam: las noches en el coffeshop, las paranoias de L, las largas caminatas de vuelta por las noche, el barrio rojo..
- las muertes de AP i LL.
- el finde currantil acebero en Bcn.
- que por fin me quitaron los brackets.
- algunas personas que he conocido…
- las buenas pelis vistas.

(via Lo lleidatà)

Fechas

10 novembre

No soy una persona que recuerde muy bien las fechas, de hecho de los cumpleaños de mis amigos solo recuerdo los de dos o tres, el resto pues voy bastante a rebufo. Pero esta semana me ha tocado recordar dos fechas que serán difíciles que se me olviden en mucho tiempo. La primera y más cercana es el 16N, día en que después de 2 años y medio por fin dejaré de ser un irontooth (para ti será un día importante también, ánimos!) para pasar a ser un profidentooth. Y la segunda, queda aún bastante, pero el próximo 2J se casa mi hermano, y me va a tocar ser el padrino… verso a la novia :shock: , etc. Y ya también es mi cumple y santo.

Como para olvidarse de alguna de éstas…

escoltant el minoria absoluta dels divendres…

Filosofia nocturna

07 novembre

La nit abans de tornar a casa, una persona passeja pels carrers buits d’una ciutat que no coneix, esforçant-se a trobar un pensament nou per regalar a la gent que l’espera a casa.

La persona que passeja al vespre per una ciutat estrangera s’endurà a casa part d’aquesta foscor forana. La persona que passeja sola en direcció a l’hotel pensa que s’ha de llevar d’hora, que ha de buidar tots els calaixos, que no ha d’oblidar el xampú. La persona que passeja veu les cases on viu la gent normal estrangera. A les cases riques la gent riu, a les pobres la gent pensa. La persona que passeja de nit per una ciutat estrangera no pensa en les persones que no saben que ha marxat, pensa en les que l’esperen i que el trobaran estrany, esquerp, cec. És difícil marxar. També ho és arribar. La persona pensa en això però no gaire perquè tant podria ser que fos així com que no.

Arribes a casa i durant un instant tothom creu que portes una joia, algun coneixement, una veritat. I portes només roba rebregada i el desig de dutxar-te. Portes un fanal, un carrer buit, una porta de ferro. Portes una foto nocturna casual. Quina és la millor manera de caminar quan es fa de nit en un continent que no és el teu? És aquesta la pregunta?

La persona passeja de nit pensant en les paraules que escriurà quan arribi a l’hotel. ¿Tindran un argument? Quines frases poden fixar aquest passeig de tornada? ¿Dir que ja era de nit i has passejat és suficient per fer-te entendre? Quantes persones passegen cada nit? Quantes nits més podries caminar? Què significa aquest lloc? ¿I el lloc on has sopat? I les postres que has triat, què volien dir? ¿La cullereta no t’ha ensenyat res? La persona que passeja al vespre per una ciutat estrangera, la darrera nit que hi passa, no té res a dir sobre aquesta ciutat, no sabria com resumir-la, com explicar-la, ni aquesta ni cap altra. Tampoc la seva. La persona que quan és fosc passeja pels carrers d’una ciutat desconeguda sent gent que passa parlant de coses seves, i dels altres, passen just a tocar i desapareixen definitivament. Qui ets? Quina és la pregunta existencial mínima? Quin és el fragment més lleuger de la teva vida? ¿Això no és res? Doncs això ho és tot. Mirar els ulls d’un estranger que passa i dubtar qui dels dos ets. Ho descobreixes després, quan veus a quin hotel vas, al teu. Ara la realitat física de la persona que camina al vespre per una ciutat estrangera es correspon amb exactitud amb el fons buit de la seva existència. Passejar per fora, passejar per dins. La persona passeja pel carrer fosc d’una ciutat estrangera que és la seva ànima.

Francesc Orteu

Poc més a afegir a aquest article. M’ha fet recordar l’últim dia que vaig ser a Berlin, i les llàgrimes que em queien pensant que l’endemà havia de tornar a casa.

Gràcies aina!

El tramvia blau

21 octubre

tramvia blau

El tramvia blau de barcelona
Sabeu on està?
Al peu del Tibidabo
Espera la gent per portar-los enlaire
Quasi al firmament quan el tranvía ha arribat
S’ha trobat amb l’altra que baixava a la meitat

(d’un llibre de text de 3er o 4t d’EGB i que estic orgullós d’encara memoritzar)

La vida és una merda…

17 octubre

la vida és una merda, i la mort encara més.

CAGUNDEU.