(imatge extreta de desenfocado.com)

I amb tu, més encara.

Un cop em van confirmar que aniria a l’estiu solidari, va ser el moment de començar a pensar en els preparatius pel viatge. El primer que et repeteixen uns i altres quan els hi comentes que vas a Togo és: “quin munt de vacunes t’hauràs de posar”. Doncs si, s’han de posar un munt de vacunes: la febre groga, la hepatitis, una que no recordo perquè era, i llavors pastilles per la febre tifoidea i em queden per prendre les de la malària. I entre vacuna i vacuna, el doctor anava donant desenes de consells perquè els tingués en compte pel viatge: contra els mosquits, per potabilitzar l’aigua, pel sol, per l’estòmac.

Després de dos genials caps de setmana coneixent-nos tota la gent que marxarem aquest estiu: uns a guatemala, altres a Perú i els tres grups cap a Togo, i sabent ja com seran els projectes i el que ens trobarem allí a l’arribar, encara tens més ganes de marxar.

Queden 68 dies.

Una dada sobre Togo: el seu pressupost anual és inferior al de la ciutat de Mataró. Acollonant.

Feia anys que no podia disfrutar d’aquesta festa, ja que treballava i no sortia fins al vespre. Aquest any vaig decidir agafar-me el dia i anar a passar entre amics a Barcelona. Una visita al Palau Robert a veure la gent de Rac1 (el mon, el minoria i el versió), i sobretot gaudir de l’ambient que es vivia per allí.

I a mitja tarda va tocar anar a fer el que toca, fotre una ullada a les parades per veure que hi ha vida apart Zafón, que n’hi ha molts d’altres d’interessants. M’encanta el “colorit” de les roses, tot i que com la vermella cap, i sobretot el bon rotllo que despren la gent, deu ser cosa de l’amor implícit que transmeten les llibres i les roses quan canvien de mans i el bon humor que això provoca.

Aquí les meves compres:

L’altre dia vaig ser al Via Lliure de rac1, i allí estaven presentant el disc que han fet plegats el Manuel García i el Guillamino. El disc son la musicalització de poemes de Pablo Neruda i de Pere Quart alternativament amb les versions de cançons de grans cantautors com Victor Jara, en Llach o el Sílvio Rodríguez. I és aquesta mescla de llengües i d’estils que el fa un disc molt interessant.

He de reconèixer que la veu del Manuel García, em va captivar de seguida, però sobretot una cançó del seu primer disc, Tu ventana.

1.Delia (Pablo Neruda)
2.Cançó explícita (Pere Quart)
3.País petit (Lluís Llach)
4.Exilio (Pablo Neruda)
5.Bella i sola (Pere Quart)
6.El arado (Víctor Jara)
7.Madrid 1937 (Pablo Neruda)
8.Alçaré el crit (Pere Quart)
9.Romanç miserable (Pere Quart)
10.Santiago de Chile (Silvio Rodríguez)
11.Epíleg (Pere Quart)

- es pot escoltar el disc al radio.blog -

Des de la espectacular celebració de fa 5 o 6 anys a Munic, cada any hem intentat trobar-nos per a fotre’ns unes guinness i recordar vells temps. I dilluns, gràcies al J. que va reunir-nos a tots, vam tornar-hi.

Read the rest of this entry »

Benvolgut Albert,

has estat seleccionat per realitzar el Projecte Solidari d’estiu 2008 a Togo, (Àfrica).

Des de ja restem a la teva disposició per qualsevol dubte que et pugui sorgir en aquest procés de preparació del projecte.

Sabem de segur que gaudiràs i aprofitaràs l’experiència.

Àrea de Voluntariat de xxxxxx.

——-

Fa cosa d’un mes, em va agafar el rampell de que les properes vacances no serien com les que havia anat fent fins ara. Volia veure mon però a la vegada viure alguna experiència nova i implicar-me en l’ajuda al tercer mon més del que havia fet fins ara. Vaig estar mirant algunes ong’s fins que vaig recordar una amiga que havia fet exactament el que jo volia fer, l’any anterior. Una trucada, i a enviar la sol·licitud a cuita-corrents ja que estaven tancat el procés de sol·licituds. La setmana passada vaig tenir la reunió amb la L., per tal que em fes cinc cèntims de com funcionava tot, del que s’esperava de mi i del que jo esperava d’ells, i les ganes no feien sino que augmentar. Aquesta tarda he rebut el mail de més amunt. Quin cúmul de bones sensacions ara mateix, i quines ganes que sigui ja el mes d’agost.

Hace tres años todo parecía perfecto, y no quiero ocultar
que siempre hubo un matiz o la sombra de una duda.
Y aunque eso nunca me detuvo, sí que tuve ocasión
de no poder evitar el sentirme algo peor
y el pensar que algo iba mal al ver que nada parecía ir mejor.

Hace dos años todo parecía un desastre, pero yo seguía allí,
inventando excusas y, y creyéndomelas luego y convenciendo a mis amigos,
o eso creía yo, mis amigos preferían ponerse en lo peor.
Y lo peor se parecía mucho a verme afrontar la situación
de cómo confesar que llevo dos años harto, y éste es el tercero,
y no está bien, y está bien.

Pronto hará un año que me puse un año de plazo para trazar un plan
sobre cómo iba a cambiar la manera en que funcionan mis cosas,
y el año acaba ahora y todavía no estoy listo
para tomar decisiones importantes por mí mismo.
Y casi que voy a esperar un año a ver si todo empieza a mejorar.

Y como confesar que llevo dos años harto, y éste es el tercero,
y no está bien, y está bien, y no está bien, y no sé si está bien.

Y como confesar que llevo dos años harto, y éste es el tercero,
y no está bien, y está bien, y no está bien, y no sé si está bien.

Grandíssima recomanació de D. de l’últim disc de Love of Lesbian. Desde dilluns em té totalment enganxat.

Escolta el disc al radio.blog

Los colores de una sombra
No sales nunca en las conversaciones,
entre nosotros nadie habla de ti,
es la verdad.

Cada vez que te recuerdo viene a mí una imagen,
éramos tú y yo de safari en el parque.