Amb el canvi d’horari a la feina, m’he trobat que uns dels “passatemps” quan anava a la feina era veure reconèixer a la gent que anava en direcció contrària a la meva. Amb els mesos s’ha convertit en una rutina creuar-me amb el veí que marxa a la feina i que deu treballar no massa més lluny que jo, del citröen de la noia que sempre va amb les ulleres de sol, faci sol o núvol, dels veïns de Perafort que baixen a la feina, de mon padrí de tant en tant, i del renault que és igualet al del pesos, i que alguna que altra vegada he saludat per costum.

Nous horaris i nova rutina, per ara lo normal és trobar-me cua a la carretera aprop de la feina i fer una mica de volta per anar per una més tranquil.

Jo també m’hi fixo. Ara que he acabat la meva feina a l’Espluga penso que ja no tornaré a trobar la dona del Citröen igual que el meu, que sempre se’m creuava… Sembla mentida com ens podem fixar en petites coses qüotidianes sense les quals estem perduts o descol·locats.

Overs 30.06.08 @ 7:44

ugxxamp37ddr5foh

Gavin Dillard 13.11.08 @ 4:58