Sembla que va ser ahir que ens trucaven de casa teva per a donar-nos la notícia, que aquell matí ens vas voler deixar per sempre. L’oficina va quedar en silenci, i mica en mica les llagrimes van començar a poblar les nostres galtes, i el no poder mirar enlloc perquè en aquells moments era impossible que algú no nosaltres consolés a un altre perquè tots estavem destrossats i assumint una cosa que no voliem assumir.

No em vaig poder acomiadar de tu, dir-te que durant aquests sis anys que vam estar plegats treballant vas ser per mi com l’avi “modern” que escolta i aconsella que faci sempre la meva que s’ha de disfrutar quan es pot o com deies tu “quan un és jove”, com el pare que sap quan t’ha de dir una cosa bona o una de dolenta o com l’amic confident a qui li podia comentar qualsevol cosa.

Ha passat un any i encara no me’n faig a la idea d’arribar i no trobar el teu renault allí aparcat o mirar de reull al despatx i no veure-t’hi (ara torna a ser buit i justament ha sigut un mes d’octubre però no en les mateixes circumstàncies), ni de compartir el cafè de les 4 mentre’s comentàvem algun tema del poble o de l’actualitat.

Com et trobem a faltar òstia, cuida’t per allí a dalt ‘Pàmies’.

Arxivat a dia a dia, memoria. Pots subscriure't a les respostes a través del RSS dels comentaris. Pots deixar la teva opinió, o enllaçar-ho des del teu bloc.