“en Europa ya no quedan lugares seguros”

Lo millor de la peli la prota, Lauren German, perquè de la resta no hi ha massa cosa a comentar excepte la frase de més amunt que és digna de ressaltar. Des d’ahir quan surto al carrer em poso el xaleco antibales i porto una pistola per si acàs em sorgeix algun problema al dia a dia.

Recuperando un mail de borradores esta noche que se me quedó a medio escribir esta mañana, me he topado con una ¿grata? sorpresa. Un correo que ni me acuerdo del tiempo que debe hacer que está allí, 2 veranos? posiblemente. Y ahora me entra la duda de si llegué finalmente a enviarlo o no…

Empezaba con un: Feia temps que volia escriure’t…

Lo que si sé, es que seguiré guardándolo, me he encaprichado de él… y de ella.

Una jornada de patiment i desesperació com la de dissabte es mereixia seguir els partits de la manera tan friqui com vam fer dissabte. Quina barreja d’emocions durant tot el partit, i quan creus que tot està fet i ja ho has aconseguit, arriben els 13 o 15 segons fatídics.

I mon germà fent-me perdudes amb els gols de l’espanyol.

Dos dies després del “gran dia”, segueix la ressaca i comencen a aparèixer per la ment històries i records de com va anar el dia i la nit. La meva única feina el dissabte va ser la de recitar el vers a la nòvia(des de ja cunyada), que va encantar a un nen de la família de 9 anys amb maneres de superdotat i que em va sorprendre quan em va venir a felicitar, i després a disfrutar del dia i la nit amb tota la colla.

I com que la cançó va rondar bastant pel meu cap dissabte, aquí va el meu homenatge als nuvis.

Astrud - La Boda
¿Cómo que os vais a casar?
Pero, ¿qué estás diciendo?
No puedo creer que sea verdad,
claro que estoy contento.

Ya verás,
cuando se lo diga a los demás.
No quiero ni imaginar
la cara que pondrán.
Se van a quedar de piedra,
yo prefiero no estar cerca.
Read the rest of this entry »