La nit abans de tornar a casa, una persona passeja pels carrers buits d’una ciutat que no coneix, esforçant-se a trobar un pensament nou per regalar a la gent que l’espera a casa.

La persona que passeja al vespre per una ciutat estrangera s’endurà a casa part d’aquesta foscor forana. La persona que passeja sola en direcció a l’hotel pensa que s’ha de llevar d’hora, que ha de buidar tots els calaixos, que no ha d’oblidar el xampú. La persona que passeja veu les cases on viu la gent normal estrangera. A les cases riques la gent riu, a les pobres la gent pensa. La persona que passeja de nit per una ciutat estrangera no pensa en les persones que no saben que ha marxat, pensa en les que l’esperen i que el trobaran estrany, esquerp, cec. És difícil marxar. També ho és arribar. La persona pensa en això però no gaire perquè tant podria ser que fos així com que no.

Arribes a casa i durant un instant tothom creu que portes una joia, algun coneixement, una veritat. I portes només roba rebregada i el desig de dutxar-te. Portes un fanal, un carrer buit, una porta de ferro. Portes una foto nocturna casual. Quina és la millor manera de caminar quan es fa de nit en un continent que no és el teu? És aquesta la pregunta?

La persona passeja de nit pensant en les paraules que escriurà quan arribi a l’hotel. ¿Tindran un argument? Quines frases poden fixar aquest passeig de tornada? ¿Dir que ja era de nit i has passejat és suficient per fer-te entendre? Quantes persones passegen cada nit? Quantes nits més podries caminar? Què significa aquest lloc? ¿I el lloc on has sopat? I les postres que has triat, què volien dir? ¿La cullereta no t’ha ensenyat res? La persona que passeja al vespre per una ciutat estrangera, la darrera nit que hi passa, no té res a dir sobre aquesta ciutat, no sabria com resumir-la, com explicar-la, ni aquesta ni cap altra. Tampoc la seva. La persona que quan és fosc passeja pels carrers d’una ciutat desconeguda sent gent que passa parlant de coses seves, i dels altres, passen just a tocar i desapareixen definitivament. Qui ets? Quina és la pregunta existencial mínima? Quin és el fragment més lleuger de la teva vida? ¿Això no és res? Doncs això ho és tot. Mirar els ulls d’un estranger que passa i dubtar qui dels dos ets. Ho descobreixes després, quan veus a quin hotel vas, al teu. Ara la realitat física de la persona que camina al vespre per una ciutat estrangera es correspon amb exactitud amb el fons buit de la seva existència. Passejar per fora, passejar per dins. La persona passeja pel carrer fosc d’una ciutat estrangera que és la seva ànima.

Francesc Orteu

Poc més a afegir a aquest article. M’ha fet recordar l’últim dia que vaig ser a Berlin, i les llàgrimes que em queien pensant que l’endemà havia de tornar a casa.

Gràcies aina!

Arxivat a dia a dia, memoria, viatges. Pots subscriure't a les respostes a través del RSS dels comentaris. Pots deixar la teva opinió, o enllaçar-ho des del teu bloc.