Cap allà, després de sis dies i set nits, l’home arriba a Zobeida, ciutat blanca, ben exposada a la lluna, amb carrers que volten sobre ells mateixos com un cabdell. Això s’explica de la seva fundació: homes de diverses nacions van tenir un somni igual, van veure una dona que corria de nit per una ciutat desconeguda, d’esquena, amb els cabells llargs i anava nua. Van somiar que la seguien. Després de moltes voltes cadascú la va perdre. Després del somni cercaren aquella ciutat; no la van trobar, però es van trobar ells; van decidir de construir una ciutat com en el somni. En la disposició dels carrers cadascú va refer el recorregut de la seva persecució; en el punt on havia perdut les petjades de la fugitiva va ordenar d’una altra manera que en el somni els espais i els murs de manera que no pogués escapar-se-li.

Aquest a va ser la ciutat de Zobeida en la qual s’hi establiren esperant que una nit es repetís aquella escena. Cap d’ells, ni en el somni ni en la vetlla, va veure mai més la dona. Els carrers de la ciutat eren aquells pels quals anaven a la feina cada dia, sense cap mena de relació amb la persona somiada. Que per altra banda feia temps que s’havia oblidat.

Nous homes van arribar d’altres països, que havien tingut un somni com el d’ells, i a la ciutat de Zobeida hi reconeixien alguna cosa dels carrers del somni, i canviaven de lloc els porxos i les escales perquè s’assemblessin més al camí de la dona perseguida i perquè en el punt on havia desaparegut no li quedés manera d’escapar.

Els acabats d’arribar no entenien què era el que atreia aquesta gent a Zobeida, aquesta ciutat lletja, aquesta trampa.

Italo Calvino, Les ciutats invisibles (1972).

(quan em poso a rellegir apunts antics de teoria de la literatura, mai puc passar per alt aquest relat, em té fascinat)

jarvis cocker - baby’s coming back to me

Arxivat a literatura. Pots subscriure't a les respostes a través del RSS dels comentaris. Pots deixar la teva opinió, o enllaçar-ho des del teu bloc.