Recuerdo esa mañana cuando me levanté que mi madre me comentó que habían estallado una bomba en madrid. Lo primeor que pensé fue lo que pienso cada vez que ocurre algo así, almenos hasta ahora, “puta eta, jodiendo otra vez”.
Una vez llegué al trabajo, entre la radio, internet y los foros me di cuenta de la verdadera dimensión de lo que había ocurrido en madrid. Como siempre que ocurre algo así, lo primero que piensas es en la personas que viven por allí y en que no les haya ocurrido nada. Pensaba en toda esos amigos que a diario comparto opiniones en los distintos foros en los que escribo pero sobretodo con Di, con quien me une una buena amistad. Por suerte durante la mañána pude saber que ella estaba ‘bien’. No así esas 192 personas que fallecieron esas mañana y en días posteriores y todas las famílias que habían quedado destrozadas ese día. Así que hoy, no puedo ni quiero olvidarme de lo que pasó el pasado 11 de marzo.
1 comentari so far
Deixa un comentari
Ahir va fer un any, però les sensacions un any després tornaven a ser les mateixes, la mirada perduda de la gent, els silencis…
Jo recordo d’aquell dia que em vaig aixecar tard, per variar en aquella època, i que vaig posar la ràdio i vaig sentir el Bassas dient que per la “bomba”, s’havia interromput la circulació de trens en l’AVE Madrid-Lleida i vaig pensar “Aquests trens de l’AVE de Lleida estan maleïts, ja els han posat una bomba a la línea fèrrea per a boicotejar-los” però al posar immediatament la tele, els meus ulls ja no creien el que veien i encara menys quan veia la xifra de morts al posar el teletext com cada dia. “Madrid? Notícias nacionales? No pot ser…”. No sé quantes vegades vaig llegir aquella informació del teletext. Després ja va venir connectar-se a Internet (ha estat de les vegades que he estat més agraïda de poder disposar de les noves tecnologies a casa), la informació que cadascú anava aportant pel MSN, el contrastar informació perquè es dubtava de tot, el buscar-la per fonts estrangeres…
I recordo també la nit. Recordo també que estava parlant amb tu al Messenger i jo allargava la conversa perquè no me’n volia anar a dormir, perquè interiorment tenia por de tancar els ulls i veure les imatges altre cop al cap. Jo que acostumo a ser forta i aquell dia notava que no podia. I em va costar dormir.
Que no es torni a repetir mai més. Ni aquí ni a cap altra part del món.
Que descansin en pau. +
Marisa 12.03.05 @ 14:17
Deixa un comentari
Canvi automàtic de línia i de paràgraf. No es mostrarà l'adreça de correu electrònic, HTML admès:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>
Blog feed