…que un dels pilars bàsics de la meva infància i adolescència va abandonar-me. La meva àvia va morir a disgust, sabia que li havia arribat l’hora però ella volia morir on havia passat els millors i pitjors moments de la seva vida, la casa del seu poble. No va poder ser, el seu estat de salut era massa feble per accedir a aquesta petició.
Ara mateix, escric aquest post des de l’habitació on ella havia estat tants i tants anys. El record de les tardes de fa uns anys quan m’ageia al llit del costat intentant fer la migdiada i escoltant com m’explicava contes o històries del poble, em fa emocionar.
Quan et trobo a faltar iaia, i per molt que t’extranyi, trobo a faltar aquelles bronques que em clavaves de tant en tant. Tard o d’hora ens retrobarem.
I quan vingui aquella hora de temença
en què s’acluquin aquells ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans,
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença
Joan Maragall.
(per un dia permetré que la religió sigui present al blog…)
2 comentaris so far
Deixa un comentari
el teu text m’ha emocionat, i m’ha fet recordar a la meua iaia, jo també la trobe a faltar…
gracies
hey* 07.03.05 @ 12:57
Amb tothom, però sobretot amb els avis, segurament perquè es de les coses que saben fer més bé, per l’expèriència en la vida (això, xates, l’experiència vos ho ensenyarà, sempre diu la meva àvia : D), per les coses que han viscut, i perquè la resta del cos ja no els funciona prou bé com per poder disfrutar fent altres coses (passejar, menjar de gust) deixar-los parlar, explicar històries, escoltar-los es de les millors coses que es poden fer amb ells.
En un temps en que sempre anem corrents i totes les hores sembla que han de portar un “rendiment” (hauria d’estar fent…) es fa estrany seure una estona al costat d’algú i deixar que expliqui. I quan sembla que ho fas per fer-los un favor a ells, t’adones que t’agrada, que seure una tarda al seu costat i esperar que expliquin allò que ja saps de memòria no és perdre el temps, que encara poden ensenyar-te moltes coses, d’allò que han viscut que jo mai sé si seria capaç d’aguantar, de la seva manera de veure les coses o “disfrutar” de la vida… I per això quan diu: “només som una càrrega per a vosaltres ja”, em fa ràbia no saber-li explicar que de debò em fan falta, i me’n faran més quan ja no hi siguin.
P.D: La teva avia, almenys va estar amb els seus fins llavors, sabent que la cuidaven. També es molt.
Una abraçada.
the flyer 08.03.05 @ 1:22
Deixa un comentari
Canvi automàtic de línia i de paràgraf. No es mostrarà l'adreça de correu electrònic, HTML admès:
<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>
Blog feed