és que em sento tan identificat amb aquest vídeo, que cada cop que el veig em surt aquell riure tonto recordant per exemple l’estiu passat a shangai anant a veure una espècie de musical i que em vaig abaltir, i al despertar-me tenia 6 o 7 càmares fotos enfocant-me la cara i els companys de viatge pixant-se de riure a les butaques.

          
                                           (imatge extreta de desenfocado.com)

I amb tu, més encara.

Fernando Orden Rueda 2º de Bachillerato, de Ciencias de la Salud. IES Bioclimático, de Badajoz. II Premio del II Concurso Nacional ‘Carta a un maltratador’, convocado por la Asociación ‘Juntos contra la violencia doméstica’

Para ti, cabrón: Porque lo eres, porque la has humillado, porque la has menospreciado, porque la has golpeado, abofeteado, escupido, insultado… porque la has maltratado. ¿Por qué la maltratas? Dices que es su culpa, ¿verdad? Que es ella la que te saca de tus casillas, siempre contradiciendo y exigiendo dinero para cosas innecesarias o que detestas: detergente, bayetas, verduras… Es entonces, en medio de una discusión cuando tú, con tu ‘método de disciplina’ intentas educarla, para que aprenda. Encima lloriquea, si además vive de tu sueldo y tiene tanta suerte contigo, un hombre de ideas claras, respetable. ¿De qué se queja?

Te lo diré: Se queja porque no vive, porque vive, pero muerta. Haces que se sienta fea, bruta, inferior, torpe… La acobardas, la empujas, le das patadas…, patadas que yo también sufría.

Hasta aquel último día. Eran las once de la mañana y mamá estaba sentada en el sofá, la mirada dispersa, la cara pálida, con ojeras. No había dormido en toda la noche, como otras muchas, por miedo a que llegaras, por pánico a que aparecieses y te apeteciera follarla (hacer el amor dirías) o darle una paliza con la que solías esconder la impotencia de tu borrachera. Ella seguía guapa a pesar de todo y yo Read the rest of this entry »

Un cop em van confirmar que aniria a l’estiu solidari, va ser el moment de començar a pensar en els preparatius pel viatge. El primer que et repeteixen uns i altres quan els hi comentes que vas a Togo és: “quin munt de vacunes t’hauràs de posar”. Doncs si, s’han de posar un munt de vacunes: la febre groga, la hepatitis, una que no recordo perquè era, i llavors pastilles per la febre tifoidea i em queden per prendre les de la malària. I entre vacuna i vacuna, el doctor anava donant desenes de consells perquè els tingués en compte pel viatge: contra els mosquits, per potabilitzar l’aigua, pel sol, per l’estòmac.

Després de dos genials caps de setmana coneixent-nos tota la gent que marxarem aquest estiu: uns a guatemala, altres a Perú i els tres grups cap a Togo, i sabent ja com seran els projectes i el que ens trobarem allí a l’arribar, encara tens més ganes de marxar.

Queden 68 dies.

Una dada sobre Togo: el seu pressupost anual és inferior al de la ciutat de Mataró. Acollonant.

Feia anys que no podia disfrutar d’aquesta festa, ja que treballava i no sortia fins al vespre. Aquest any vaig decidir agafar-me el dia i anar a passar entre amics a Barcelona. Una visita al Palau Robert a veure la gent de Rac1 (el mon, el minoria i el versió), i sobretot gaudir de l’ambient que es vivia per allí.

I a mitja tarda va tocar anar a fer el que toca, fotre una ullada a les parades per veure que hi ha vida apart Zafón, que n’hi ha molts d’altres d’interessants. M’encanta el “colorit” de les roses, tot i que com la vermella cap, i sobretot el bon rotllo que despren la gent, deu ser cosa de l’amor implícit que transmeten les llibres i les roses quan canvien de mans i el bon humor que això provoca.

Aquí les meves compres:

L’altre dia vaig ser al Via Lliure de rac1, i allí estaven presentant el disc que han fet plegats el Manuel García i el Guillamino. El disc son la musicalització de poemes de Pablo Neruda i de Pere Quart alternativament amb les versions de cançons de grans cantautors com Victor Jara, en Llach o el Sílvio Rodríguez. I és aquesta mescla de llengües i d’estils que el fa un disc molt interessant.

He de reconèixer que la veu del Manuel García, em va captivar de seguida, però sobretot una cançó del seu primer disc, Tu ventana.

1.Delia (Pablo Neruda)
2.Cançó explícita (Pere Quart)
3.País petit (Lluís Llach)
4.Exilio (Pablo Neruda)
5.Bella i sola (Pere Quart)
6.El arado (Víctor Jara)
7.Madrid 1937 (Pablo Neruda)
8.Alçaré el crit (Pere Quart)
9.Romanç miserable (Pere Quart)
10.Santiago de Chile (Silvio Rodríguez)
11.Epíleg (Pere Quart)

- es pot escoltar el disc al radio.blog -

Per tu.

I per uns breus moments
una estona de cel,
ja no importa el demés,
una estona de cel.
El que durà un cafè
és una estona de cel.

Des de la espectacular celebració de fa 5 o 6 anys a Munic, cada any hem intentat trobar-nos per a fotre’ns unes guinness i recordar vells temps. I dilluns, gràcies al J. que va reunir-nos a tots, vam tornar-hi.

Read the rest of this entry »